EBTG- When all's well

blanca i amb aquell to famèlic britànic. tracey thorn posseeix una de les veus més personals i amb més cos del pop continental. everything but the girl formen part d'aquella mena de grups amb un catàleg amplíssim de cançons, d'amable i ràpid reconeixement. si penses en alguna cançó d'ebtg, no només una arriba ràpidament al cap. en ve un farcell i totes summament agradables, justes i encertades. insistència i militància per la melodia perfecta. ebtg....

Wilco-Reservations

els clàssics sempre s'han de tenir a mà. per això són clàssics. i els wilco ho són quan encara existeixen i tenen, esperem, encara un llarg tros de carrera per endavant. i també com el primavera sound ha decidit avançar cartell a aquestes alçades, i no para de donar-nos alegries de les grosses, avui prenc mà dels clàssics per reverenciar la tornada de wilco a barcelona i al seu festival més preuat. aquesta cançó és una de les peces del millor disc dels wilco, el 'yankee hotel foxtrot'. aquí no hi ha magnificències sonores. només, gairebé, la penetrant veu de jeff tweedy i línies de reverberació estimulants. ara que els matins són freds i les ganes de primavera ens venen a les orelles.

Florence+The Machine-You've got the love

Ella és diu Florence Welch, encara que artísticament es fa conèixer com Florence+The Machine. ve de Londres, encara que no sé d'on ha sortit aquesta noia i com ha aparegut al panorama musical. i és que aquesta noia promet molt. esperem que el seu disc de debut 'lungs' no sigui només un espetec inicial, que després es dilueix en discos de nul·la trascendència. 'lungs' està ple de bones cançons i melodïes interessants. construeix un univers de màgia il·lusionista, de pulmons inflables, i de foscor en aparença i lluminositat en presència. dels disc que val la pena comprar, amb una fotgorfaia interior, i cites de les cançons, de molt bon gust estètic i de grata presència. per cert, the xx tenen un remix molt interessant d'aques tema...

Wolf gang - The King and all of his men

la banda londinenca de pop alternatiu ha presentat el seu nou disc "The king and all of his men" i com a mostra el seu primer single de títol homònim. el primer tast no pot ser més esperançador. vitalisme sinfònic, tocs d'arcade fire no gens dissimulats, i un ritme correcte emmarcat per un piano que acompanya al conjunt a la perfecció. una bona cançó i millor single. perfecte com a futurible 'hype'.

The XX - Islands

són el grup del moment. apareixen a qualsevol publicació, bloc o fanzine que mereixi certa atenció entre els garants de la modernitat cultural actual. les seves lànguides melodies i el seu pop de tints 'synth' i gravetat vital està calant. el proper dia 9 de novembre actuen a la sala razzmatazz i serà una bona oportunitat per saber si, entre tots plegats, haviem començat a inflar massa el globus.

Graham Coxon

últimament no paro de descobrir guitarristes de grans bandes reconegudes, que tenen interessants projectes en solitari. aquest és, doncs, també el cas de graham coxon, guitarra de la mítica banda britànica dels 90's blur. coxon sembla aprofitar la independència dels seus company d'èxit per crear peces molt més etèries i amb cert caire d'experimentació. així doncs, mentre esperem l'enèssim rumor sobre el retorn de blur, gaudirem d'aquesta guitarra desvergonyida sota aquestes ulleres de pam.

John Frusciante

una de les grandeses de la música, i de la cultura en general, és l'existència de joies amb una sòlida i reconeguda trajectòria i que, per alguna estranya raó, t'han passat desapercebudes durant massa temps. john frusciante és una d'aquestes grandeses. gaudeix d'un treball bast en el temps, amb diversos discos, i d'una afamada consolidació entre la crítica musical. però molts, masses, no el coneixíem. frusciante és guitarrista de la banda 'red hot chili peppers' (en dues etapes diferents) i a més posseeix una prolífica carrera en solitari. la seva estampa vital i artística ha estat marcada per l'addicció a l'heroïna i per haver deixat aquesta gràcies al ioga i a la dieta. aquesta marca la podem trobar en les seves peces. podem topar-nos amb la desesperació del físic consumit amb melodies polièdriques i reverberants; fins l'optimisme compositor del qui troba l'equidistància entre el benestar i l'alternativa dogmàtica amb sons magnificents i arrebatadors. john frusciante no passa per les oïdes sense deixar petjada. la seva música és majestuosa, magnètica i gens supèrflua. recorda al mateix temps a jimmy hendrix i a sufjan stevens. el seu últim treball, 'the empyrean', és un catàleg de catarsi en sis cordes. un manual de la genialitat afinada. un plaer i en un disc, per mi ja, d'autèntica referència.